Ola amics! encara que no vinga a conter vos deixe l´article que he escrit per a la penya barcelonista.
salut
El futbol estima el futbol.
Hui no m´he pogut resistir…
Anit vaig arribar a casa nerviós, emocionat, alterat encara pel que acabava de passar a Londres, eixa ciutat que ens va donar tant a l´any 92… No podia dormir i em vaig seure devant de l´ordinador intentant ordenar les paraules i els pensaments que pretenia expressar… Però no vaig poder.
Hui no m´he pogut resistir… i he hagut d´escriure tot açò que em passa per dins i per fora…
Estava al sofà de casa, més o menys en la mateixa posició que anit, veient una vegada, i un altra, i un altra, i un altra, el Gol del Barça, mentre sentia l´audio del meu company barcelonista de fatigues desde fa tants anys, Joaquim Maria Puyal.
I si, quasi sempre te raó. Hi ha moltes coses semblants a aquella Copa d´Europa del 92, massa… Quan Baquero marcava aquell gol al Kaiserlautern, un jove, molt jove guardiola que havia sigut substituït a la segona part, saltava al camp embogit a abraçar-se amb Cristobal (per aquella època lateral dret del Barça) i a la resta dels companys.
Ahir a una semifinal de Champions, Guardiola (esta vegada com a entrenador del primer equip del barça… ja parlarem de Guardiola en altre moment, i del que els va dir als jugador al descans perquè mereix un article per a ell sol) tornava a saltar i a córrer per la banda fora de si, supose que com estàvem tots (encara que jo em vaig quedar assegut al sofà, sense cridar, tapant-me la cara amb les mans, en estat de shock, plorant com un nen petit, mentre Marià, Irene i Pau, cridaven i s´abraçaven al meu costat en un estat d´exaltació absolut després d´un patiment infrahumà).
En aquell moment, al minut 47 de la segona part, van ocòrrer coses que només poden passar, ara per ara, a un equip com el Barça…
Mentre Andrés Iniesta, sí, eixe que no va tatuat ni es tinta el cabell, si eixe… Mentre Don Andrés Iniesta es llevava la samarreta que porta posada desde que té 11 anys i trencava els somnis (racans tot s´ha de dir, el Canvi de Drogba per Belletti contra 10 jugadors clama al cel dels més covards) del Chelsea, a la banda passaven coses sensacionals, grans, enormes, coses que demostren l´implicació de tots i cadascun del components de l´equip blaugrana.
Mentre el Dr. Pruna s´abraçava a pep, Silvio, si, Silvinho, que no havia jugat ni un minut i és un dels jugador menys utilitzats de la plantilla, agarrava a Pep de l´americana i li deia en un dels moments de més eufòria del barcelonisme en els últims anys, “Mister hem de fer canvis per a perdre temps, mister hem de perdre temps” (Sí, ho he escrit en català per com supose que sabreu silvinho parla un català quasi perfecte).
Això sols passa a un equip que està enxufat, a un equip campió, a un equip que com es comença a albirar, va a fer història.
Però a aquell mateix moment, sol, a l´altra punta del terreny de joc està el porter del Barça. Sí, el del debat constant, el que cada vegada que els seus companys marquen un gol fa el mateix ritual… Camina cap endarrere, d´espatlles, es gira, bota, toca el travesser, es torna a girar cap als seus company i els aplaudeix…Sí, el del debat constant…
Doncs bé, eixe debat s´ha acabat. Eixe Sr. És diu Victor Valdés, i és el porter del Barça… En la dificultat que comporta ser porter del Barça…I a la final de París ens va donar la 2ª Champions i a esta eliminatòria, sense cap mena de dubte, ha sigut el jugador més determinant. Es diu Victor Valdés, i és el porter del Barça… i si senyors, també és del planter… Com Messi, Iniesta, Xavi, Bojan, Busquets, Piqué (Autèntica revelación de la temporada) etc, etc etc…
El futbol estima el futbol, i es de ben parits el ser agraïts. I amb Victor Valdés en particular se n´ha sigut de desagraït, i molt. De tota manera no vull semblar oportunista (perquè la gent que m´envolta sap que no ho sóc) ni vull centrar –me en retrets fora de lloc en un moment com este, tan important per a la parròquia culé.
El futbol estima el futbol i el futbol és el Barça… Al Madrid sols li restava l´èpica, l´heroica, i anit un equip com mai s´ha vist, un equip compromés, que persisteix i persiteix, li la va robar…
Anem cap a Roma. Anem cap a Roma amb l´ànima del millor club, del millor futbol del món.
Anem cap a Roma amb la mateixa ànima amb que Don Andres Iniesta va xutar el baló, amb l´ànima del Barça i del que significa aquest Club.
Visca el Barça!
Jaume Ibáñez i Espert
Soci de la “ Penya Bercelonista El Paler 1905”
València 7 de maig de 2009
Indice 
Portal 
FAQ 
Buscar 
Llista de Membres 
Grups d'Usuaris 
Registrar-se 
Iniciar Sessió 
Assumpte: Re: NO PLOREU VIDES MEUES! 
Dt Maig 05, 2009 5:49 pm
